Un picassoJa fa gairebé un mes que visc a França i, vulguis o no, a força de practicar, el meu francès millora.
Donant per acabada la broma fàcil, aquestes són algunes de les coses que he après:
- El bon francès mai dirà "une cigarette", dirà "une clope".
- El bon francès mai s'acomiadarà dient "à tout à l'heure" o "à plus tard", sempre dirà "à tout" o "à plus". Evidentment, sempre estem a temps de fer servir els gairebé universals "ciao" o "bye", que ens donaràn un toc distingit i multicultural a la vegada.
- Quan alguna cosa o algú no ens agradi direm que "ça crains", que "c'est pourri" o que "c'est chiant". Una mica més escatològic però igual d'útil és dir que "ça fait chier", és a dir, que fa cagar. I és que hi ha coses que fan cagar aquí, en la China popular, en la otra i a França també.
- D'altra banda, tirant una mica enrera en el procés, mai ens referirem al menjar com "la nourriture", sinó com "la bouffe", el jalar!
- De la mà del jalar, entrem en el tema de la priva. França és un país car, això ja ho sabem. És per això que moltes vegades les nostres butxaques d'estudiants només ens permeten comprar "piquette", altrament dit "vi-dolent-de-collons". Perillós, perquè amb 4 o 5 copes ja estàs "ivre", "soûl" o "bourré". I és que amb el vi barato ja se sap, de seguida pilles una bona "cuite". La conseqüència és que al dia següent tens una "gueule de bois" que no t'aguantes.
Un altre tema més llarg i delicat és el VERLAN. Es tracta d'un argot francès que consisteix, bàsicament, en capgirar les síl·labes d'una paraula. A tall d'exemple, si alguna cosa és increïble, al·lucinant, direm que "c'est ouf", enlloc de dir que "c'est fou" (boig). Així mateix, després de tot el dia caminant per la ciutat és probable que ens facin mal els "ieps" ("pieds", peus).
Efectivament, una collonada. A més, es una cosa bastant parisina i jo per aquí el migdia no la sento gaire. A part, jo em pensava que era una cosa molt dels moment, molt alternativa i juvenil, idea que em va ser desmentida l'altre dia amb aquesta anècdota: resulta que fa uns anys un periodista agosarat li va preguntar al Senyor President de la Republique François Mitterrand (1981-1995) si ell parlava el "verlan". La reacció del presi va ser espetar-li al periodista que "miri, jo ja parlava el verlan abans que la seva mare nasqués".
I fins aquí, de moment, les meves aventures amb aquesta llengua de difícil pronuncia i pitjor escriptura. Intentaré anar actualizat amb més regularitat!
